martes, 22 de febrero de 2011

HaNNiBaL

    Mai hagués imaginat poder trobar aquests indrets dels que ara m'acomiado. El dia que vaig sortir de casa, farà quasi un any, només portava el que el meu cap podia abraçar i la roba que em cobria. Unes idees descordades i les sabates lluents que em convidaven a entrar a boscos d'abres gegants, monstruosament vells. He viatjat per camins vorejats per flors de colors, he temut les besties que, segons expliquen les llegendes, guarden aquests paratges meravellosos i que al final no m'han vingut a cercar. M'hauria quedat tota la vida a aquestes terres però he arribat a entendre que la meva presencia trencaria aquest equilibri delicat, quasi impossible i, ara, les meves passes em retornen a casa, al meu llit solitari que fa tant que no visito.
Vaig fer grans fites com pujar la muntanya mes alta, vaig passar fred, però en arribar al meu destí em vaig desplomar a terra i baixant la vista, el meu cor s'omplí de colors diferents, boscos i prats, flors, besties pastant lliures, rius que nodrien totes aquelles riqueses. En tornar a les valls, els arbustos em convidaren a provar els seus fruits madurs i saborosos, una mena de Sol m'abraçava per treurem el gebre del meu cos i per la nit sempre trobava llits de fulles que em protegien de les hores mes fosques. Vaig arribar a pensar que eren les pròpies besties que cuidaven de mi. Poc a poc les meves mans s'anaren tornat una mica més gruixudes i coriàcies, els meus ulls podien apreciar el moviment d'una papallona a una distancia ben digna i arribava a escoltar el rumor de les gotes d'aigua del roser en posar-se.
Amb fulles de palmera vaig provar a construir una mena de cabanya per tal que em protegís de la pluja, però la tempesta arribà abans que l'acabés i la féu volar amb violència. Amb mans, cos i peus xops tornava a tenir un fred que no sentia desde feia molt temps, col·locant-me de nou en la realitat, ensenyant-me quin era el meu lloc. M'invitava a acomiadar-me, a recordar-ho i al mateix temps a fer-me oblidar.
Ara em pregunto que és el que he creat jo, la meva ment, els meus records modificats i que es allò tangible que em vas donar. A vegades m'apareixen al cap records de bolets verinosos, d'aigües desmineralitzades, de carn podrida i, sigui com sigui, sempre acabo en paratges saborosos de colors lluents. Crec que el nostre cervell es una eina dedicada a colorejar els nostres pensaments per tal de, com un bon güisqui, ajudar-nos a païr les estelles dels ossos que ens empasarem d'infants. Sense adonar-me'n et vaig empassar, com un caníval, i ara només em queda, aquí estirat sobre el meu llit, el regust dolç de la teva carn.

viernes, 18 de febrero de 2011

FeLiCeS 25!

tormentas de arena, incendio de ideales
por las venas a cada golpe de corazón,
torpes recuerdos hendidos por un filo...

estandarte orgulloso que sigue y seguirá en pie
miles de caballeros con su montura lustrosa y elegante
te cubren, te defienden, te otorgan sus vidas...

sus armaduras se las distes tu,
tu les distes cobijo, los alimentaste y los entrenaste durante 25 años,
no entienden otra razón de vida que no sea la victoria.

todas las batallas son tuyas
todas están ganadas de antemano,
el mundo a tus pies.

Tu enemigo salio despavorido
demasiado ejercito para el
no entiende de estrategia y murió antes de tiempo...

ahora te esperan mas aldeas amigas,
mas barro en el camino, primaveras hermosas
y alguna que otra hambruna, pero yo te digo que todas están ya ganadas...

PaRa La CoSa De NiVeL, SaLuD!

martes, 15 de febrero de 2011

eSCRiTo De aNHeLo

Cuantas cosas imposibles
deseos inconclusos de nuestra vida
soluciones jamas descubiertas
existentes, posibles pero muertas
ahí acuclilladas detrás de la trinchera
que nunca asomarán ningún miembro.
La vida es de risa
deseos inconclusos
bochorno desesperado
por algo imposible.
Espera a mañana
como solución al acertijo,
un mañana excesivamente tardía
de alas perforadas por cavidades enloquecidas.
Egoísmo extremo de cosas que te sobrepasan
que tus dedos jamás llegarán a acariciar
ni los sueños podrán reproducir
de lo complejo esperado,
y esperas, esperas y esperas mientras mueres día a poco.
- "Soy Lo Que DeSeaS y VeNGo a Ti CaDa SeGuNDo".

domingo, 13 de febrero de 2011

tierra y más tierra

tierra y más tierra.
de donde sale tanta tierra?
le cuesta respirar. se retuerce de la misma manera que se retuerce un plástico prendido por el fuego.
quizá no sea tierra. quizá sea fuego. y ella quizá solo sea plástico en este mundo.
como el resto. plástico contaminante. plástico que destruye, que ahoga, que lo mata todo. quizá la tierra, el fuego o lo que diablos sea, solo trate de defenderse del ataque de otro ser humano más.
daño daño daño. quizá si no se hubiera inventado esta palabra para definir algo tan cruel, no habría tanto daño. no hay mayor desprecio que no hacer aprecio.
y lo peor de todo, es que quizá ella sea todo. el plástico, el fuego, la tierra. quizá sea ella o quizá sean cientos de miles. quizá no sea nadie o quizá no sea nada. imposible ser dueño de la verdad.