HaNNiBaL

    Mai hagués imaginat poder trobar aquests indrets dels que ara m'acomiado. El dia que vaig sortir de casa, farà quasi un any, només portava el que el meu cap podia abraçar i la roba que em cobria. Unes idees descordades i les sabates lluents que em convidaven a entrar a boscos d'abres gegants, monstruosament vells. He viatjat per camins vorejats per flors de colors, he temut les besties que, segons expliquen les llegendes, guarden aquests paratges meravellosos i que al final no m'han vingut a cercar. M'hauria quedat tota la vida a aquestes terres però he arribat a entendre que la meva presencia trencaria aquest equilibri delicat, quasi impossible i, ara, les meves passes em retornen a casa, al meu llit solitari que fa tant que no visito.
Vaig fer grans fites com pujar la muntanya mes alta, vaig passar fred, però en arribar al meu destí em vaig desplomar a terra i baixant la vista, el meu cor s'omplí de colors diferents, boscos i prats, flors, besties pastant lliures, rius que nodrien totes aquelles riqueses. En tornar a les valls, els arbustos em convidaren a provar els seus fruits madurs i saborosos, una mena de Sol m'abraçava per treurem el gebre del meu cos i per la nit sempre trobava llits de fulles que em protegien de les hores mes fosques. Vaig arribar a pensar que eren les pròpies besties que cuidaven de mi. Poc a poc les meves mans s'anaren tornat una mica més gruixudes i coriàcies, els meus ulls podien apreciar el moviment d'una papallona a una distancia ben digna i arribava a escoltar el rumor de les gotes d'aigua del roser en posar-se.
Amb fulles de palmera vaig provar a construir una mena de cabanya per tal que em protegís de la pluja, però la tempesta arribà abans que l'acabés i la féu volar amb violència. Amb mans, cos i peus xops tornava a tenir un fred que no sentia desde feia molt temps, col·locant-me de nou en la realitat, ensenyant-me quin era el meu lloc. M'invitava a acomiadar-me, a recordar-ho i al mateix temps a fer-me oblidar.
Ara em pregunto que és el que he creat jo, la meva ment, els meus records modificats i que es allò tangible que em vas donar. A vegades m'apareixen al cap records de bolets verinosos, d'aigües desmineralitzades, de carn podrida i, sigui com sigui, sempre acabo en paratges saborosos de colors lluents. Crec que el nostre cervell es una eina dedicada a colorejar els nostres pensaments per tal de, com un bon güisqui, ajudar-nos a païr les estelles dels ossos que ens empasarem d'infants. Sense adonar-me'n et vaig empassar, com un caníval, i ara només em queda, aquí estirat sobre el meu llit, el regust dolç de la teva carn.